Ocupació del Palau de la Generalitat (1939)
Ni al segle XXI hom sap com va ser l’ocupació del Palau de la Generalitat Republicana de Catalunya,encara que sí se sap que ningú no va rebre les tropes invasores l’any 1939-.L’any 2007 no en sabem res de com va anar l’ocupació d’un dels edificis més emblemàtics de la Nació Catalana,la seu de l’Autogovern,el Palau que acollia el màxim poder català-.No en sabem si van entrar per davant o per alguna altra porta de l’edifici com tampoc si van intervenir gaires soldats o n’hi van entrar alguns-.Un Palau de la Generalitat des del qual s’havia proclamat la República Catalana per en Francesc Macià i Llussà i des del qual s’havia adreçat a la Nació Catalana durant la Segona República i durant la Guerra Civil-.
Al balcó de l’edifici es va hissar la bandera espanyola,i es va fer en presència dels Generals colpistes que havien entrat a la capital de Catalunya-.N’hi ha fotografies de l’acte,però són ben bé poc conegudes-.Sí que n’hi ha alguna petita crónica com ara “Ante la amenaza de penetrar con el tanque se abre la puerta principal de la Generalidad-.Unas banderas se clavan en el balcón,testigo de tanta historia”-.L’acte es va dur a terme a l’Ajuntament de Barcelona-.
Un periodista,en Josep Tarin i Iglésias,relata a les seves memóries: “Va arribar a la plaça de la República després de l’arribada de les tanquetes de l’exèrcit marroquí i l’informa al Correu Català,lúnic diari infantat de nou que el 27 gener 1936 “Al mando del Jefe del Segundo Regimiento,les fuerzas nacionals que habian atravesado las vias de la ciudad en medio de delirantes manifestaciones de júbilo penetravan a les 5 de la tarde en la Generalidad-.Previamente se habia congregado en la plaza San Jaime una entusiasta multitud que no cedia de vitorear a España,al caudillo i a las fuerzas libertadoras”-.
Sembla ser que l’ocupació del Palau de la Generalitat va ser conscientment silenciat-.Tot el protagonisme va recaure sobre l’Ajuntament barceloní,on des del seu balcó es va hissar la bandera espanyola no pas la republicana,treta abans de l’arribades de les tropes invasores per a esquinçar-la-.Surt al balcó municipal el Capità Victor Felipe,després d’haver despatxat amb l’Alcalde i de redactar l’Acta signada per diversos testimonis-.Unn cop acabat d’ésser aclamat al balcó de l’edifici municipal,el periodista Josep Maria Junyent pronunciava les frases que pobles i ciutats catalanes ja ocupades,que havia sentit i que a partir d’ara s’haurien d’escoltar i patir cada dos per tres “Hoy es un gran dia para la história d’Espanya” o “Arriba la bandera roja y gualda,después de 8 años vuelve a ondear majestuosa al viento,augurándose dias gloriosos bajo sus pliegues”-.
L’any 2007 hom es pregunta:per què no es van fer aquests actes des del balcó del Palau de la Generalitat? O,és què potser van témer que,justa la fusta,fos massa significatiu ?-.Qui hi havia al Palau de la Generalitat ?-.El Correu Català fa un comentari l’endemà de l’ocupació: “Al tomar posesión las fuerzas de España se han retiradfo los muchachos que desde la mañana de ayer estaban en el Palacio de la Generalidad,dispuestos a cualquier evento”-.Sembla ser que la Generalitat de Catalunya,un cop buida de poder,de funcionaris i de mossos d’esquadra,hauria estat presa pel jovent afí a les tropes invasores que eren a punt d’entrar a Barcelona per tal que no es convertís en un reducte defensiu de tropes republicanes i que no calgués combatre per ocupar el Palau-.Hom pensa que a la Generalitat hi havia gent que devia obrir les portes al Capità Victor Felipe-.
Continuem,per tant,sense saber com hi van entrar les tropes franquistes,si es van endur coses,si com en altres edificis van escriure i pintar a les parets,si van cometre actes vandàlics o bé el van respectar tot i,continuem sense saber com va anar l’ocxupació del Palau de la Generalitat-.Podria ésser per indiferència-.Les tropes invasores i els seus comandaments,a més de la premsa,potser van rebre l’ordre de mostrar indiferència envers un Palau que representava una institució,que era en ell mateix Catalunya-.Hom diu que probablement el Capità Víctor Felipe i els soldats acompanyants no sabien que estaven ocupant si l’Ajuntament o la Generalitat,que presos per l’emoció al balcó de l’Ajuntament,no van pensar gens que podien anar al balcó de la Generalitat,que tenien davant,i fer-hi algun acte simbòlic-.
Sembla ser,però,que és possible que les noves autoritats del nou règim franquista no volguessin donar gens de protagonisme a un Palau de la Generalitat,que per a ells,era només la seu de la Diputació Provincial de Barcelona,un edifici que simbolitzava el poder d’un poble i d’una cultura que volien eliminar i que no era res ni tenia gens d’utilitat des del dia 17 juliol 1936,malgrat que no el decretessin fins que no van entrar a Catalunya l’1 abril 1938: “El Estatuto de Cataluña,en mala hora concedido por la República,dejó de tener validez,en el orden jurídico español,desde el dia 17 julio 1936-.No seria preciso,pueshacer ninguna declaración en este sentido”-.Llegit això,quin sentit i quina importància havien de donar a l’ocupació del Palau de la Generalitat de Catalunya?-.Me’n sembla que no n’hi devien donar cap ni gaire,dissortadament-.
Al balcó de l’edifici es va hissar la bandera espanyola,i es va fer en presència dels Generals colpistes que havien entrat a la capital de Catalunya-.N’hi ha fotografies de l’acte,però són ben bé poc conegudes-.Sí que n’hi ha alguna petita crónica com ara “Ante la amenaza de penetrar con el tanque se abre la puerta principal de la Generalidad-.Unas banderas se clavan en el balcón,testigo de tanta historia”-.L’acte es va dur a terme a l’Ajuntament de Barcelona-.
Un periodista,en Josep Tarin i Iglésias,relata a les seves memóries: “Va arribar a la plaça de la República després de l’arribada de les tanquetes de l’exèrcit marroquí i l’informa al Correu Català,lúnic diari infantat de nou que el 27 gener 1936 “Al mando del Jefe del Segundo Regimiento,les fuerzas nacionals que habian atravesado las vias de la ciudad en medio de delirantes manifestaciones de júbilo penetravan a les 5 de la tarde en la Generalidad-.Previamente se habia congregado en la plaza San Jaime una entusiasta multitud que no cedia de vitorear a España,al caudillo i a las fuerzas libertadoras”-.
Sembla ser que l’ocupació del Palau de la Generalitat va ser conscientment silenciat-.Tot el protagonisme va recaure sobre l’Ajuntament barceloní,on des del seu balcó es va hissar la bandera espanyola no pas la republicana,treta abans de l’arribades de les tropes invasores per a esquinçar-la-.Surt al balcó municipal el Capità Victor Felipe,després d’haver despatxat amb l’Alcalde i de redactar l’Acta signada per diversos testimonis-.Unn cop acabat d’ésser aclamat al balcó de l’edifici municipal,el periodista Josep Maria Junyent pronunciava les frases que pobles i ciutats catalanes ja ocupades,que havia sentit i que a partir d’ara s’haurien d’escoltar i patir cada dos per tres “Hoy es un gran dia para la história d’Espanya” o “Arriba la bandera roja y gualda,después de 8 años vuelve a ondear majestuosa al viento,augurándose dias gloriosos bajo sus pliegues”-.
L’any 2007 hom es pregunta:per què no es van fer aquests actes des del balcó del Palau de la Generalitat? O,és què potser van témer que,justa la fusta,fos massa significatiu ?-.Qui hi havia al Palau de la Generalitat ?-.El Correu Català fa un comentari l’endemà de l’ocupació: “Al tomar posesión las fuerzas de España se han retiradfo los muchachos que desde la mañana de ayer estaban en el Palacio de la Generalidad,dispuestos a cualquier evento”-.Sembla ser que la Generalitat de Catalunya,un cop buida de poder,de funcionaris i de mossos d’esquadra,hauria estat presa pel jovent afí a les tropes invasores que eren a punt d’entrar a Barcelona per tal que no es convertís en un reducte defensiu de tropes republicanes i que no calgués combatre per ocupar el Palau-.Hom pensa que a la Generalitat hi havia gent que devia obrir les portes al Capità Victor Felipe-.
Continuem,per tant,sense saber com hi van entrar les tropes franquistes,si es van endur coses,si com en altres edificis van escriure i pintar a les parets,si van cometre actes vandàlics o bé el van respectar tot i,continuem sense saber com va anar l’ocxupació del Palau de la Generalitat-.Podria ésser per indiferència-.Les tropes invasores i els seus comandaments,a més de la premsa,potser van rebre l’ordre de mostrar indiferència envers un Palau que representava una institució,que era en ell mateix Catalunya-.Hom diu que probablement el Capità Víctor Felipe i els soldats acompanyants no sabien que estaven ocupant si l’Ajuntament o la Generalitat,que presos per l’emoció al balcó de l’Ajuntament,no van pensar gens que podien anar al balcó de la Generalitat,que tenien davant,i fer-hi algun acte simbòlic-.
Sembla ser,però,que és possible que les noves autoritats del nou règim franquista no volguessin donar gens de protagonisme a un Palau de la Generalitat,que per a ells,era només la seu de la Diputació Provincial de Barcelona,un edifici que simbolitzava el poder d’un poble i d’una cultura que volien eliminar i que no era res ni tenia gens d’utilitat des del dia 17 juliol 1936,malgrat que no el decretessin fins que no van entrar a Catalunya l’1 abril 1938: “El Estatuto de Cataluña,en mala hora concedido por la República,dejó de tener validez,en el orden jurídico español,desde el dia 17 julio 1936-.No seria preciso,pueshacer ninguna declaración en este sentido”-.Llegit això,quin sentit i quina importància havien de donar a l’ocupació del Palau de la Generalitat de Catalunya?-.Me’n sembla que no n’hi devien donar cap ni gaire,dissortadament-.
Memòria Històrica
Els Mossos d’Esquadra, una canviant percepció catalana
La Vila de Sitges és d’enhorabona-.Ben aviat el Cos de Mossos d’Esquadra,a més de conviure-hi,també seran els nostres amics-.Una miqueta de recerca i estudi va fer-me’n aquesta petita trajectòria: els orígens dels Mossos d’Esquadra són a pagès,vestits de paisà i per lluitar contra bandolers i guerrillers fidels a Carles d’Àustria,que havien quedat dispersos per Catalunya després de ser derrotats per en Felip Vè-.Clar i català,substituïen l’antic Sometent-.Aquest origen,els historiadors el documenten per primer cop l’any 1719 i dos anys més tard les Esquadres prenen forma sota el Comandament de l’Alcalde de Valls en Pere Anton i Veciana,com un Cos militar,complementari a l’Exèrcit,que fins llavors era l’única Força de Seguretat arreu del món;per tant,clai català, els Mossos d’Esquadra van ser la primera policia d’Europa-.
Les seves funcions de Seguretat Interna i el fet que els mateixos Ajuntaments eren els encarregats d’aportar-hi homes i assumir-ne el manteniment,va fer triomfar el Cos,i cada vegada van ser més les poblacions que van reclamar Esquadres,un fet pel qual l’any 1729 el Rei Felip Vè va donar caràcter d’Institució Oficial-.A mitjans del segle XIX se’n fixa el vestuari dels Mossos d’Esquadra: barret de copa,armilla i espardanyes-.I,com que l’any 1844 es creava el cos de la Guàrdia Civil, el General Prim l’any 1868 dissol les Esquadres de Catalunya-.Després de la Guerra Civil 1936-39 es va abolir la policia catalana,però l’any 1932,en Francesc Macià i Llussà n’havia ordenat el desplegament per tot Catalunya ,bo i creant la seva Escorta personal-.
La brutal repressió sobre els Mossos d’Esquadra a la postguerra és un fet-.Un cos que va néixer de la mà de Felip Vè per tal de reprimir els austriacistes catalans,concebuda més com una policia política que no pas com un cos en defensa del ciutadà de Catalunya-.Però al llarg dels anys i singularment a partir de la instauració de la República Espanyola,la seva transformació es va accelerar fins al Cos de Mossos d’Esquadra que ben aviat en coneixerem a la nostra Vila en una nova Caserna en favor de la defensa i protecció dels sitgetans/es-.
Els Mossos d’Esquadra,són un cos que s’identifica molt més com una part inherent de la Generalitat de Catalunya,que no pas com una eina repressiva més que van utilitzar els diferents governs de l’Estat espanyol de caire centralista-.Però,aquesta ,transformació es va anar produint,sobretot, en els moments difícils que van comportar la democratització del propi Estat i posteriorment la traumàtica Guerra Civil i la postguerra pura i dura-.
La tradició del Cos de Mossos d’Esquadra,de força clar tarannà espanyolista,va comportar que certs sectors dels seus membres (confirmen alguns historiadors) donessin suport a l’Alzamiento Nacional del 19 de juliol de 1936-.Una situació que va provocar la profunda depuració dels seus membres,sobretot davant els tribunals que es van constituir per netejar les seves files d’elements afectes als revoltats-.Però,també els Mossos d’Esquadra es van convertir en el millor mitjà per a lliurar-se d’anar al Front,fent tasques pròpies arreu de Catalunya-.
En acabar la Guerra Civil,es va imposar sobre la ciutadania catalana la repressió del nou règim franquista,que des dels seus primers moments,ja en el mes de juliol de 1936,va colpejar amb tota la seva força tots els sectors que va identificar com “no afectos al Glorioso Movimiento Nacional”-.Barcelona,i amb ella tot Catalunya,va substituir les Txeques per la Model i el Camp de la Bota;els himnes populars per les misses de campanya-.I,les presons catalanes es van omplir de demòcrates i republicans-.
I,aquesta pressió va ser molt dura per als qui formaven les seves institucions autònomes,la Generalitat Republicana i les diferents organitzacions polítiques-.Però,aquesta repressió no va caure sobre tots els col.lectius de la mateixa manera-.I,una d’aquestes excepcions (confirmen aquests historiadors consultats) va ser,precisament,el Cos dels Mossos d’Esquadra-.Es va crear el Comité de Depuració dels Mossos d’Esquadra per tal de cercar les possibles responsabilitats de membres del seu cos davant els esdeveniments de l’entrada d’elements més radicals identificats amb la pròpia revolta militar-.Les situacions són o repressió o premi com a conseqüència de les seves actuacions-.Una posició que va comportar,en gran mesura,els arguments dels diferents fiscals militars a l’hora de demanar responsabilitats polítiques-.
Els Caps dels Mossos d’Esquadra provenien de la Guàrdia Civil-.Però,tot i aquest fet,la repressió no en va fer sang-.Les actuacions d’aquests membres dels Mossos d’Esquadra,uns elements que es van incorporar en l’AFARE per lluitar contra el Franquisme i van tornar de nou a la presó-.Malgrat tot,les dures sentències,mai no van tenir com a rresultat l’execució-.Ara bé la Història dels Mossos d’Esquadra encara està sense escriure i estudiar-.
Tres segles buscant la Identitat-.Gairebé 300 anys després de la seva creació,després de diverses etapes en les quals ha tingut diferents funcions,va arribar a desaparèixer i,finalment,ha pogut desplegar-se per tot Catalunya assumint plenes competències en matèria de seguretat ciutadana i trànsit,cosa que n’ hi alegra molt als actuals sitgetans-.
Memòria Històrica
La Pedagogia de Weimar a la Catalunya republicana
Hores d’ara que Catalunya il.lusiona per la Fira d’editorials catalanes i en català a Franfurt,hom recorda la influència d’Alemanya en la república catalana-.Sembla del tot evident que la reforma educativa iniciada a Alemanya a partir de la promulgació de la Constitució de Weimar l’any 1919,va ser seguida amb molta atenció,especialment pels sectors liberals i progressistes-.De fet,el règim de Weimar,segons els historiadors,va suplantar un Estat autoritari alemany per un de democràtic,justa la fusta una circunstància que també es va produir a l’Estat espanyol l’any 1931 a 1939-.Més enllà de les Disposicions legislatives a favor d’una escolaritat obligatòria i unificada,no pas única,el que impressionava,ai las,d’aquella Reforma Educativa del CENU era abans de tot la demanda d’uns ideals pedagògics,que volien orientar els diferents nivells educatius de la pràctica escolar (sic)-.
La sucosa pedagogia de Weimer va ser un imponent assaig força renovador de la tradició escolar alemanya del segle XIX,que es caracteritzava per una instrucció pública memorística i enciclopèdica-.Per bé que l’intent didàctic aspirava a posar límits a la privilegiada posició del “Gymnasium humanista”,és a dir,es pretenia conjuminar els ideals neohumanistes del pedagog Pestalozzi,del filòsof Goethe amb una voluntat d’avanguarda,però sense oblidar les creixents necessitats d’una economia alemanya molt llastada per les grans reparacions bèl.liques-.
Malgrat la inestabilitat política de la societat alemana,el que és ben bé cert “que la cultura a Alemanya es va alliberar plenament de la pressió imperial,bo i afavorint-ne un magnífic intercanvi cultural i intel.lectual amb els pobles d’Europa-.I,tot plegat al bell mig d’una atmosfera cívica i força democràtica,de tal manera que autors com ara l’ Spranger i Kerchensteiner i d’altres,decididament van defensar l’espiritualització i humanització tant de l’Educació com de l’Escola Pública (sic)-.En poques paraules: l’alta missió de l’Educació pública havia de desvetllar plenament i objectiva tant la consciència nacional com el sentit de la responsabilitat individual i col.lectiva-.
Si és cert que és un greu error (hom dixit) establir una Organització educativa totalment al marge de la realitat econòmica estatal (a l’Estat espanyol,fracassen 5 Reformes educatives en 25 anys per la manca de pressupostos),de debò,que no és menys veritat que per als mestres i els educadors de la República de Weimer,també constituïa una gran equivocació bandejar diversos ensenyaments de la Formació general dels futurs ciutadans alemanys,és a dir,separar-los per mesquinesa dels grans temes que afectaven la totalitat de la vida del poble alemany-.
En conseqüència,a Catalunya,els nostres pedagogs catalans,els més reeixits,per exemple en penso en el Joan Roura-Parella (1897-1983),que es desplaçava fins a Alemanya amb uns altres catalans per tal de contactar directament i seriosa amb una realitat educativa i escolar alemanya que es coneixia a Catalunya només parcialment a través dels treballs divulgadors d’en Luzuriaga,qui va traduir dues obres de l’alemany Kerschensteiner així com de la divulgació de revistes com ara el Butlletí de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i la Revista de Pedagogia-.I,mercès als llibres de pedagogia i didàctica que l’Editorial Labor editava des de Barcelona,ressò de les dues obres de Kerschensteiner,publicades a l’Estat espanyol,,es va estendre el coneixement dels textos pedagògics més significatius,un procés que va culminar l’any 1936 amb el Diccionari de Pedagogia-.
La Constitució de Weimar,respecte a la cultura,l’ensenyament i el civisme el deixava ben clar al primer article: la nova Alemaya era una República democràtica;de fet,la República de Weimar ha estat considerada com la més lliure del món conegut,atès el clima d’exaltació democràtica en el qual va ser-ne redactada la Constitució-.Calia,doncs,que els mestres i els educadors es comprometessin en una tasca de reconstrucció sociopolítica que postulava,-en la millor de les actituds neohumanistes-,una autèntica moralització de la joventut-.És coneguda la dada que entre el 9 XI 1918 i el 6 Febrer 1919,Alemanya va ser governada per Consells d’obrers i soldats-.Malgrat aquests orígens (consell = sóviet)la República de Weimer va seguir un camí força reformista-.El camí a seguir mantenia trets ben idealistes: Fichte i Plató,encara que es partia de la realitat social i el món del treball-.
Els promotors de la Pedagogia de Weimer són l’Spranger i el Kerschsteiner,pedagogia que s’articula des d’una perspectiva científicoespiritual,que va ser bandejada pel nacional-socialisme-.Formar és despertar i organitzar el sentit pels valors mitjançant els béns de la cultura-.La formació humana necessita de la preparació laboral i així el treball es converteix en la clau de l’Educació orientada a formar ciutadans arrelats a una vida pública,cívica,democràtica i preocupada per les qüestions espirituals i socials-.
I,a més,la República de Weimar,que sempre va tenir por de la revolució (sic),va ser una de les màximes defensores de l’Escola Unificada (no única),que tanmateix va ésser assumida per la República catalana,on va trobar en el CENU (Comité de’Escola Nova Unificada) una de les seves concrecions més reeixides-.Al cap i a la fi la República a Catalunya,no cal oblidar-lo,tal com s’havia proclamat diversos cops,necessitava urgentment valors i ideals-.
Res millor,doncs,que seguir de ben a prop tot allò que havia ocorregut a Alemanya des de l’any 1919-.També a Catalunya,-com a Weimar-,es va optar per la Via educativa,és a dir, per una mena de Kulturkampf promogut des de dalt però,que,tanmateix,es va preocupar de tot el que succeïa en el món del treball-.El mateix pedagog en Joan Roura-Parella esmentat,va mantenir a Berlin l’any 1931 una fecunda conversa amb Kerschensteiner pocs mesos abans de la seva mort l’any 1932-.Per en Roura-Parella,no hi havia dubte que dins del panorama de la Pedagogia culturalista eren molt estretes les relacions entre els pedagogs alemanys-.A Catalunya,mentre en Rafael Campalans i en Roura-Parella bastien la Filosofia de l’educació per una nova Catalunya,la republicana,l’Emili Mira aprofundia en una psicologia aplicada al camp de l’orientació escolar-.No debades les proclames d’en Campalans apuntaven en aquesta direcció: “Arribem ara a l’hora dels constructors dels pobles,a l’hora dels pedagogs,a l’hora del socialisme ben entès”-.
En lla millor de les tradicions modernes,es va apel.lar a l’Educació com a condició de possibilitat per tal de desvetllar la consciència moral del poble,”Consciència moral,és a dir,unitat espiritual,sentit del propi deure i del propi destí,orgull personal,amor propi...No altra és la base de la pròpia dignitat i la garantia d’una conducta i d’un caràcter-.Hom entén així que a Catalunya un dels personatges més reexit de tot aquest plantejament per a una nova Nació catalana,fos precisament en Rafael Campalans,nomenat l’any 1917 Director de l’Escola de Treball de Barcelona-.L’any 1922 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular va dir: “el problema social és un problema de dignitat humana,cosa que implica un problema de cultura,i,tant és així que per foragitar la violència,únicament resta la defensa de la civilitat”. Va ser destituït per la dictadura primoriverenca l’any 1923-.La seva emblemàtica “Política vol dir Pedagogia” va aparèixer l’any 1933,on sintetitza una trajectòria intel.lectual i on denuncia la crisi d’homes,idees i institucions generada pel maquinisme i la industrialització de la societat-.
Per Rafael Campalans els objectius eren obvis: “la tasca més urgent és la d’instruir el poble i capacitar-lo per a l’actiu exercici de la ciutadania”,per tant bo serà insistir en el fet que per en Campalans la cultura es planteja des d’una perspectiva moralitzadora-.És a dir tant l’Escola Pública com la Cultura han d’oferir una única orientació,de manera que l’Educació no és patrimoni exclusiu d’una classe social determinada,sinó que tothom ha de tenir al seu abast els mitjans d’instrucció i educació necessaris per tal que la seva cultura pugui atènyer el màxim grau-.A més,és obvi que lews qüestions de l’Ensenyament públic s’ha d’abordar també des d’una perspectiva global i integral,ja que afecten el problema general de l’Educació del poble-.En Rafael Campalans defensava un nou esperit per a l’ensenyament públic i,més específicament,per a l’Escola Pública-.Tot apunta a una pregona esperitualització del treball,bo i defensant els drets del poble a l’educació i a la cultura-.
Tant la República de Weimar com la Catalunya republicana són un bon exemple de cultures decapitades pel totalitarisme-.Els intents de modernització a través de vies reformistes i per tant pedagògiques,van topar amb l’hostilitat de les forces conservadores que van jugar la carta del feixisme-.En ambdós casos,es volia reformar la trajectòria pedagògica del segle XIX,certament llibresca i erudita segons els esquemes dels graus formals establerts pels escolàstics del herbartisme-.Per tal de capgirar la marxa de l’Educació,es pretenia confegir,de bell nou,una tradició pedagògica a partir de Pestalozzi-.Certament que,en Pestalozzi ha estat el gran oblidat de la Pedagogia contemporània-.
En aquesta cerca d’una nova Educació,en Pestalozzi va incorporar el treball a un discurs pedagògic de tipus neohumanista i compromís social-.A fi de comptes,Pestalozzi és l’únic dels pedagogs neohumanistes que,a partir de les seves preocupacions socials,va afegir a les tres dimensions pedagògiques: cognitiva,cívica i estètica i una quarta dimensió,la del treball-.A la Catalunya republicana el binomi format per en Rafael Campalans i en Xirau,van intentar tirar endavant un projecte que volia atorgar a l’Educació pública una orientació espiritual-.Dissortadament,i en ambós casos,la trajectòria dels esdeveniments polítics van impefir-lo: els totalitarismes no coneixen valors espiritualitzadors ni ideals democràtics-.
Hores d’ara que Catalunya il.lusiona per la Fira d’editorials catalanes i en català a Franfurt,hom recorda la influència d’Alemanya en la república catalana-.Sembla del tot evident que la reforma educativa iniciada a Alemanya a partir de la promulgació de la Constitució de Weimar l’any 1919,va ser seguida amb molta atenció,especialment pels sectors liberals i progressistes-.De fet,el règim de Weimar,segons els historiadors,va suplantar un Estat autoritari alemany per un de democràtic,justa la fusta una circunstància que també es va produir a l’Estat espanyol l’any 1931 a 1939-.Més enllà de les Disposicions legislatives a favor d’una escolaritat obligatòria i unificada,no pas única,el que impressionava,ai las,d’aquella Reforma Educativa del CENU era abans de tot la demanda d’uns ideals pedagògics,que volien orientar els diferents nivells educatius de la pràctica escolar (sic)-.
La sucosa pedagogia de Weimer va ser un imponent assaig força renovador de la tradició escolar alemanya del segle XIX,que es caracteritzava per una instrucció pública memorística i enciclopèdica-.Per bé que l’intent didàctic aspirava a posar límits a la privilegiada posició del “Gymnasium humanista”,és a dir,es pretenia conjuminar els ideals neohumanistes del pedagog Pestalozzi,del filòsof Goethe amb una voluntat d’avanguarda,però sense oblidar les creixents necessitats d’una economia alemanya molt llastada per les grans reparacions bèl.liques-.
Malgrat la inestabilitat política de la societat alemana,el que és ben bé cert “que la cultura a Alemanya es va alliberar plenament de la pressió imperial,bo i afavorint-ne un magnífic intercanvi cultural i intel.lectual amb els pobles d’Europa-.I,tot plegat al bell mig d’una atmosfera cívica i força democràtica,de tal manera que autors com ara l’ Spranger i Kerchensteiner i d’altres,decididament van defensar l’espiritualització i humanització tant de l’Educació com de l’Escola Pública (sic)-.En poques paraules: l’alta missió de l’Educació pública havia de desvetllar plenament i objectiva tant la consciència nacional com el sentit de la responsabilitat individual i col.lectiva-.
Si és cert que és un greu error (hom dixit) establir una Organització educativa totalment al marge de la realitat econòmica estatal (a l’Estat espanyol,fracassen 5 Reformes educatives en 25 anys per la manca de pressupostos),de debò,que no és menys veritat que per als mestres i els educadors de la República de Weimer,també constituïa una gran equivocació bandejar diversos ensenyaments de la Formació general dels futurs ciutadans alemanys,és a dir,separar-los per mesquinesa dels grans temes que afectaven la totalitat de la vida del poble alemany-.
En conseqüència,a Catalunya,els nostres pedagogs catalans,els més reeixits,per exemple en penso en el Joan Roura-Parella (1897-1983),que es desplaçava fins a Alemanya amb uns altres catalans per tal de contactar directament i seriosa amb una realitat educativa i escolar alemanya que es coneixia a Catalunya només parcialment a través dels treballs divulgadors d’en Luzuriaga,qui va traduir dues obres de l’alemany Kerschensteiner així com de la divulgació de revistes com ara el Butlletí de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i la Revista de Pedagogia-.I,mercès als llibres de pedagogia i didàctica que l’Editorial Labor editava des de Barcelona,ressò de les dues obres de Kerschensteiner,publicades a l’Estat espanyol,,es va estendre el coneixement dels textos pedagògics més significatius,un procés que va culminar l’any 1936 amb el Diccionari de Pedagogia-.
La Constitució de Weimar,respecte a la cultura,l’ensenyament i el civisme el deixava ben clar al primer article: la nova Alemaya era una República democràtica;de fet,la República de Weimar ha estat considerada com la més lliure del món conegut,atès el clima d’exaltació democràtica en el qual va ser-ne redactada la Constitució-.Calia,doncs,que els mestres i els educadors es comprometessin en una tasca de reconstrucció sociopolítica que postulava,-en la millor de les actituds neohumanistes-,una autèntica moralització de la joventut-.És coneguda la dada que entre el 9 XI 1918 i el 6 Febrer 1919,Alemanya va ser governada per Consells d’obrers i soldats-.Malgrat aquests orígens (consell = sóviet)la República de Weimer va seguir un camí força reformista-.El camí a seguir mantenia trets ben idealistes: Fichte i Plató,encara que es partia de la realitat social i el món del treball-.
Els promotors de la Pedagogia de Weimer són l’Spranger i el Kerschsteiner,pedagogia que s’articula des d’una perspectiva científicoespiritual,que va ser bandejada pel nacional-socialisme-.Formar és despertar i organitzar el sentit pels valors mitjançant els béns de la cultura-.La formació humana necessita de la preparació laboral i així el treball es converteix en la clau de l’Educació orientada a formar ciutadans arrelats a una vida pública,cívica,democràtica i preocupada per les qüestions espirituals i socials-.
I,a més,la República de Weimar,que sempre va tenir por de la revolució (sic),va ser una de les màximes defensores de l’Escola Unificada (no única),que tanmateix va ésser assumida per la República catalana,on va trobar en el CENU (Comité de’Escola Nova Unificada) una de les seves concrecions més reeixides-.Al cap i a la fi la República a Catalunya,no cal oblidar-lo,tal com s’havia proclamat diversos cops,necessitava urgentment valors i ideals-.
Res millor,doncs,que seguir de ben a prop tot allò que havia ocorregut a Alemanya des de l’any 1919-.També a Catalunya,-com a Weimar-,es va optar per la Via educativa,és a dir, per una mena de Kulturkampf promogut des de dalt però,que,tanmateix,es va preocupar de tot el que succeïa en el món del treball-.El mateix pedagog en Joan Roura-Parella esmentat,va mantenir a Berlin l’any 1931 una fecunda conversa amb Kerschensteiner pocs mesos abans de la seva mort l’any 1932-.Per en Roura-Parella,no hi havia dubte que dins del panorama de la Pedagogia culturalista eren molt estretes les relacions entre els pedagogs alemanys-.A Catalunya,mentre en Rafael Campalans i en Roura-Parella bastien la Filosofia de l’educació per una nova Catalunya,la republicana,l’Emili Mira aprofundia en una psicologia aplicada al camp de l’orientació escolar-.No debades les proclames d’en Campalans apuntaven en aquesta direcció: “Arribem ara a l’hora dels constructors dels pobles,a l’hora dels pedagogs,a l’hora del socialisme ben entès”-.
En lla millor de les tradicions modernes,es va apel.lar a l’Educació com a condició de possibilitat per tal de desvetllar la consciència moral del poble,”Consciència moral,és a dir,unitat espiritual,sentit del propi deure i del propi destí,orgull personal,amor propi...No altra és la base de la pròpia dignitat i la garantia d’una conducta i d’un caràcter-.Hom entén així que a Catalunya un dels personatges més reexit de tot aquest plantejament per a una nova Nació catalana,fos precisament en Rafael Campalans,nomenat l’any 1917 Director de l’Escola de Treball de Barcelona-.L’any 1922 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular va dir: “el problema social és un problema de dignitat humana,cosa que implica un problema de cultura,i,tant és així que per foragitar la violència,únicament resta la defensa de la civilitat”. Va ser destituït per la dictadura primoriverenca l’any 1923-.La seva emblemàtica “Política vol dir Pedagogia” va aparèixer l’any 1933,on sintetitza una trajectòria intel.lectual i on denuncia la crisi d’homes,idees i institucions generada pel maquinisme i la industrialització de la societat-.
Per Rafael Campalans els objectius eren obvis: “la tasca més urgent és la d’instruir el poble i capacitar-lo per a l’actiu exercici de la ciutadania”,per tant bo serà insistir en el fet que per en Campalans la cultura es planteja des d’una perspectiva moralitzadora-.És a dir tant l’Escola Pública com la Cultura han d’oferir una única orientació,de manera que l’Educació no és patrimoni exclusiu d’una classe social determinada,sinó que tothom ha de tenir al seu abast els mitjans d’instrucció i educació necessaris per tal que la seva cultura pugui atènyer el màxim grau-.A més,és obvi que lews qüestions de l’Ensenyament públic s’ha d’abordar també des d’una perspectiva global i integral,ja que afecten el problema general de l’Educació del poble-.En Rafael Campalans defensava un nou esperit per a l’ensenyament públic i,més específicament,per a l’Escola Pública-.Tot apunta a una pregona esperitualització del treball,bo i defensant els drets del poble a l’educació i a la cultura-.
Tant la República de Weimar com la Catalunya republicana són un bon exemple de cultures decapitades pel totalitarisme-.Els intents de modernització a través de vies reformistes i per tant pedagògiques,van topar amb l’hostilitat de les forces conservadores que van jugar la carta del feixisme-.En ambdós casos,es volia reformar la trajectòria pedagògica del segle XIX,certament llibresca i erudita segons els esquemes dels graus formals establerts pels escolàstics del herbartisme-.Per tal de capgirar la marxa de l’Educació,es pretenia confegir,de bell nou,una tradició pedagògica a partir de Pestalozzi-.Certament que,en Pestalozzi ha estat el gran oblidat de la Pedagogia contemporània-.
En aquesta cerca d’una nova Educació,en Pestalozzi va incorporar el treball a un discurs pedagògic de tipus neohumanista i compromís social-.A fi de comptes,Pestalozzi és l’únic dels pedagogs neohumanistes que,a partir de les seves preocupacions socials,va afegir a les tres dimensions pedagògiques: cognitiva,cívica i estètica i una quarta dimensió,la del treball-.A la Catalunya republicana el binomi format per en Rafael Campalans i en Xirau,van intentar tirar endavant un projecte que volia atorgar a l’Educació pública una orientació espiritual-.Dissortadament,i en ambós casos,la trajectòria dels esdeveniments polítics van impefir-lo: els totalitarismes no coneixen valors espiritualitzadors ni ideals democràtics-.
No hay comentarios:
Publicar un comentario