La LOMCE,l'espanyolització dels Països Catalans

      

És un fet evident que els darrers 30 anys, amb l’arribada d’un règim democràtic a l’Estat espanyol, la presència de la llengua catalana a les escoles dels territoris de parla catalana que actualment són dins d’aquest Estat espanyol ha anat augmentant progressivament.  A la Franja de Ponent, el territori catalanoparlant que és dins de la Comunitat Autònoma d’Aragó, el català, com a llengua optativa, ha arribat (curs 2009-2010) al 81,76% dels alumnes (4.693 alumnes –enfront dels 791 del curs 1984-1985 o dels 3.045 del curs 1994-1995) i s’han anat incorporant algunes línies bilingües català/espanyol (el català, a més d’ensenyar-se també ha esdevingut vehicular d’algunes assignatures). Al País Valencià, les línies educatives en la  llengua catalana han anat augmentant lentament fins arribar a un 30% de l’alumnat (curs 2009-2010) i, en tot cas, són clarament insuficients per atendre les peticions de les famílies.  A les Illes Balears i Pitiüses l’avenç del català ha estat molt significatiu fins a l’extrem que es pugui afirmar que un 50% dels centres educatius d’ensenyament no universitari fan l’ensenyament en català (i l’espanyol com a assignatura) mentre que l’altre 50% fan ensenyament, en graus diversos, bilingüe català/espanyol. I, finalment, a la Comunitat Autònoma de Catalunya, després d’un procés que arrenca del final dels 70 i del començament dels 80 del segle passat, i que ha anat avançant durant la dècada dels 90 i el primer decenni del segle actual, el català ha esdevingut, amb algunes llacunes (especialment en alguns centres privats d’elit, en alguns instituts i centres de secundària de zones molt castellanitzats i en una part de la formació professional), la llengua normalment usada en tot l’ensenyament no universitari. Aquest “progrés” de la llengua als diversos territoris de parla catalana s’ha vist estroncat, però, amb el retorn al poder del Partit Popular a l’Aragó (2011), a les Illes (2011) i, sobretot, al Govern de l’Estat (2011). A més, al País Valencià ja governava des de 1995. En aquest sentit, cal recordar que els atacs contra la presència de la llengua al sistema educatiu han estat constants a tots aquests territoris (en el cas de la Franja, negant fins i tot el nom de català; en el cas del País Valencià atacant directament les línies en valencià amb el decret de trilingüisme; en el cas de les Illes promovent la lliure elecció de llengua per part de les famílies –que, per cert, ha esdevingut un autèntic fracàs per al PP, en només demanar educació en castellà un 8% de les famílies).  En el cas de Catalunya, en tenir el PP unes quotes de poder molt limitades, la seva acció s’ha centrat a posar traves jurídiques a la situació de la llengua catalana (i en general a l’autogovern), l’exponent més clar –i que no pas l’únic– de les quals ha estat la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat democràticament el 2006, i en la qual es qüestionava explícitament que el català fos l’única llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya i que fos, en general, llengua preferent en qualsevol àmbit.