La llengua pot considerar-se l'eix de tots els mals...?

Des d'un punt de vista cultural i ètic, resulta totalment inversemblant considerar una llengua com a l'eix de tots els mals, tot i que aquest posicionament cultural i ètic sembla estar barallat radicalment amb els postulats dels polítics conservadors i el seu impetuós afany electoral. Per més de quatre lenties en forma de vot, continuen i continuen la persecució implacable de la llengua catalana allí on poden.

Els casos de la clausura dels repetidors de TV3 o l'anihilació de les línies educatives en valencià al País Valencià, per greus que puguin semblar, no són aïllats, ja que formen part d'una mateixa maquinària, un entramat dramàtic, que porta a l'arraconament de la llengua de la terra en tots els seus àmbits i amb total responsabilitat institucional.El nou govern de les illes Balears i Pitiüses continuarà la tasca dels homònims valencians amb una aposta forta contra la immersió lingüística. A les illes, un territori on encara no s'havia consolidat el conflicte lingüístic, des del nacionalisme espanyol més ranci calia provocar-lo!!!

La nova presidenta de la Diputació d'Aragó, la Il•lustríssima Luisa Fernanda Rudi, durant el discurs d'investidura ja va avançar que anul•laria una frase de la llei lingüística que regeix a l'Aragó en la qual tímidament es reconeixia que el català era la llengua pròpia d'algunes comarques de la regió, així com que calia protegir l'aragonès. A l'Aragó, l'aprovació de la Llei de llengües és encara una assignatura pendent, en un territori on se'n parlen tres, però només una és oficial.

No hi ha paraules per qualificar aquesta estratègia. L'anticatalanitat ven i molt, i ells s'aprofiten d'aquest vessant acultural i antiètic per arribar on sigui. Llàstima que des del partit governant a Catalunya no han après la lliçó, tot el contrari. Ja no fan visites a cal notari, de la mà del Molt Honorable Mas, i l'esperit de la manifestació del 10 Juny de 2010 ha caigut al pou de l'oblit. Ja és història, perquè el reclam del poder polític va cap a altres camins, a la vegada que els conservadors gaudiran del màxim poder municipal al Principat de bracet del Nacionalisme moderat.

I davant de tot aquest panorama, unes comarques catalanoparlants que formen la Franja de ponent continuen sense normalitat lingüística. Malgrat l'espanyolisme anticatalà, ens fixarem en el vessant més positiu. L'Associació Cultural del Matarranya està fent una tasca importantíssima quant a la normalitzacio lingüística i la potenciació literària; impressionant tota la seua activitat que permet que la incipient literatura matarranyenca en català rebi un ressò important. Alguns agents culturals com l'Octavi Serret, de Vall-de-roures, el nostre llibreter de capçalera, són un exemple per a tothom, el qual va rebre el premi nacional de cultura.

 El gran Artur Quintana, una de les glòries de les nostres lletres, resident a La Codonyera, és un altra gran figura a reivindicar, el qual sofreix en pròpia carn tot aquest fenomen espanyolista bel•ligerant amb la cultura de la terra. Josep Miquel Gràcia (La Codonyera), Lluís Rajadell (Vall-de-roures), Juli Micolau (La Freixneda), Susanna Antolí (Beseit), Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins), Marta Momblant (Beseit) són algunes de les bones personalitats de lletres que conreen el català vora el Matarranya i el Mesquí. El gran Jesús Moncada, en el record sempre, és una de les grans veus ebrenques i mequinensanes, un dels

 grandíssims novel•listes de finals del segle XX, que ha rebut tota mena de reconeixements per la seua vàlua literària i la seua fidelitat lingüística i patriòtica. Un altre mequinensà, Hèctor Moret, és una altra de les grans personalitats del moment i un escriptor de primera. La revista Temps de Franja dóna cabuda a tots/es aquests/es intel•lectuals franjolins/es, que fan una tasca immensa de preservació de la llengua catalana.

Acabarem amb els versos colpidors i alliçonadors de Tomàs Bosque (que dediquem a l'il•lustríssima Rudi), un vell cantautor i lluitador, fill de la Codonyera on s'escriu la clara llengua d'Espriu:

"Lluït i blanc és lo meu idioma,/ fet de música i combats,/ en centúries passades de paraules./ De lluny ens ve la veu a gola/ i anomenem les plantes i animals/ en encertades lletres heretades./Diuen els que no ho sabent tot/ i els que hi saben ben poc,/ que esta llengua és basta./ Oh! per favor, savis de cagalló,/ opineu si voleu,/ arremangueu-tos i descobrirem vostres misèries./ Vols dir, amic cantor,/ que el vostre Chapurreau de l'Aragó,/ és clara llengua, és català del bo?/ Així mateix, respectable senyor,/ veniu ...només al Guadalop,/ i els camperols d'allí,/ sens cap esforç,/ us donaran una lliçó"