Occitània no seria el bressol dels Càtars (2012)

El Catarisme va arrelar a Occitània, sobretot a les Regions de Tolosa, Carcassona i Albí; a la ruralia, més que a les ciutats: el bisbe càtar de Tolosa, en realitat, residia a Lavaur, i el d'Albí a Lombers; també va haver-hi bisbat càtar a Carcassona.

El Catarisme s'expandí cap al Riu La Garona Mitjana i el Pirineu, fins arribar a Catalunya, amb nuclis càtars al Rosselló, a l'àrea Nord-occidental des d'Urgell, on el Vescomte Arnau de Castellbò fou dualista, fins a Berga i, dins de la Catalunya Nova, a Lleida i al Priorat.

Occitània no seria ni el bressol del Catarisme ni l'única Regió de la Cristiandat llatina on s'hi donà aquest tipus de creença; ara bé, només a la Gàl•lia meridional i a Llombardia, hi arrelà l'Església Càtara, dita també Albigesa, la qual va poder estructurar-hi els Bisbats de Tolosa, Albí, Carcassona, Agen i Llombardia, esmentats a les Actes del Concili Càtar celebrat el 1167, a Sant Fèlix de Caramany, no gaire lluny de Tolosa, en presència de Niketas, bisbe càtar de Constantinoble.

L'Heretgia albigense a Occitània, on l'Església Càtara hi podia actuar amb llibertat va ser la solidaritat entre els Poders laics i l'Església. I també la Reforma Eclesiàstica duta a terme, a finals del segle XI, pel papa Gregori VII, tendent a separar l'Església del domini laic, va fer que a Occitània, al contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense cap mena d'intervenció dels laics; així, no havent-hi contactes entre els poders nobiliaris i els clericals, foren freqüents els conflictes entre les autoritats eclesiàstiques i els grans senyors.

El comte Ramon VI de Tolosa (1194-1222) va estar en pugna permanent amb els bisbes de Carpentras, Vaisson i Agen, com també amb els abats de Moissac, Montalbà i Sant Gil; Ramon Roger Trencavelh s'enfrontà repetidament amb l'abat de La Grassa, a les Corberes, igual com el comte de Foix entrà en conflicte amb l'abat de Pàmies; per altra banda, els petits clans aristocràtics -els castellans de la regió de la Muntanya Negra, o del massís de les Corberes, al límit amb Catalunya- disputaren a l'Església “el control dels delmes” de les parròquies dels seus dominis.

L'Església catòlica no va disposar a Occitània d'una organització eficaç; així, la diòcesi de Tolosa era un territori immens, on hauria calgut l'actuació d'equips actius de clergues, que el bisbe no va poder estructurar a conseqüència de la manca de mitjans, provocada perquè nobles laics havien acaparat els delmes o riqueses de les parròquies.

Per altra banda, l'atractiu, a Occitània, de l'Església Càtara entre les dones fou, en gran part, per l'absència de Monestirs, o Convents femenins a les diòcesis de Sant Bertran, Sant Lazier, Agen, Carcassona o Tolosa; així, quan, en una família nombrosa, es decidia encomanar una filla a una institució religiosa per alimentar-la i l'educar-la, calia recórrer, gairebé sempre, als Càtars, entre els quals, les dones podien accedir també a la categoria de Clergues.

La disgregació del poder tolosà, iniciada arran de la partida cap a Terra Santa del comte Ramon IV el 1096; el 1177, el Comte Ramon V, del tot fidel al catolicisme, escrigué al capítol del Císter, demanant ajuda per combatre l'heretgia als seus dominis, cosa que ell es veia incapaç de fer.

Aquesta impotència del comte resulta comprensible: a finals del segle XII i principis del XIII, al comtat de Tolosa, hi existien vescomtats independents -Nimes, Agde, Montpeller o Narbona-, com també escapaven al poder del comte dominis de bisbes i abats; a més, algunes ciutats havien aconseguit constituir-se en règim comunal, ço és, en autogovern municipal al marge de qualsevol altre tipus d'autoritat, com fou el cas de Tolosa, Montalbà, Sant Antoní, Gaillac, Muret, Carcassona, Montpeller, Narbona i Nimes, els governs municipals de les quals, per marcar la seva independència respecte dels senyors i de l'Església, protegien tots els seus habitants, encara que poguessin ser heretges.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges