A Catalunya,de patriotes i de botiflers (2012)

-De patriotes i de botiflers-


Cada més d'agost la Catalanitat sol entrar en debats agosarats, també en alguns d'estèrils completament. El govern català, pel tarannà de la coalició que li dóna suport, sol fer Apostes Orals Sobiranistes durant el mes de l'oci i els caps de setmana del període laboral, que sovint acaben amb pactes perennes amb el pepé durant les altres estacions de l'any i els dies laborables.

Ja estem acostumats aquest peix al cove, que, en el cas del pacte fiscal, tornarà a acabar malament. La política catalana fa molt temps que ha caigut en una Mediocritat absoluta i vorejant el botiflerisme militant. Jordi Carbonell, vell lluitador catalanista, va ser l'autor el 1976 de la famosa frase: "Que la prudència no ens faci traïdors!". Una frase antològica que retrata el quefer de la política catalana durant la nefasta transició i la consolidació de la nació espanyola, a costes de la vertebració de la nació catalana.

 Els partits que fan bandera de la centralitat política al Principat, els del seny, han comprovat com la juga Espanya en el tema de l'Estatut-2006, i com no n'han tingut prou, el tornaran a comprovar amb el famós pacte fiscal (un xantatge a l'estat segons la Cospedal... és que hi ha socis!!!).
.u Espanya ha devorat un nou dimoni. Una volta liquidat Carod, i amb Laporta fora de la presidència del Barça (equip que ara té un president del seny... dels que potencia el règim), Àlex Fàbregas s'ha enlairat com el dimoni català que necessita Espanya cada estiu. Aquest jugador de hoquei sobre patins va ser sincer i va proclamar que defensa els colors de la selecció espanyola únicament per obligació professional, ja que ell és català. Els francesos, veïns del nord que ocupen part del territori català, dirien allò de Chapeau! Molts cops hem demanat el compromís dels i de les esportistes catalans/es d'elit amb la causa nacional. Hem reivindicat la figura d'Oleguer Presas, com a emblema de la catalanitat esportiva. El problema rau, novament, en el fet que amb l'habitual pactisme (amb tocs de botiflerisme) de la classe política, que és la que hauria d'encapçalar la reivindicació nacional, es pot demanar gaire a la societat, als i a les esportistes professionals, als i a les escriptors/es, etc.? Escoltant la vicepresidenta Ortega, psicòloga abans d'hora!!!), qualsevol reivindicació catalana queda en entredit, ja que és una mena de lluita contra el no-res, amb nul suport institucional.

A més, Carles Duarte, del Consell de cultura i de les arts, aposta perquè els Premis Nacionals de literatura puguin recaure en escriptors que usen llengua estranya. Es veu que s'ha d'evitar la discriminació contra aquests literats d'elit que pel fet de ser catalans i escriure en llengua forastera no són escoltats ni aquí ni allà. Usant un símil amb la crisi financera actual, és com treure el pa dels pobres i donar-lo als rics. És a dir, la crisi castiga la classe mitja i obrera, i no toca la classe adinerada ni la política, i el camí que hauria d'emprendre el Premi nacional de literatura és el de facilitar la carrera i engreixar les butxaques dels autors de la llengua forta, la que no és de la terra. Aquest és un altre exemple del peix al cove polític, en el qual la catalanitat torna a perdre. És un model d'anar perdent llençols a cada bugada, i encara quedar com a discriminadors i insolidaris. És el que tenim, és el seny...