Creació de l'Estat Vaticà al segle XIX.

Envaïda Itàlia en part per potències estrangeres i dominada pels usatges de l’Antic Règim, Itàlia esdevé un escenari propici per a la difusió dels postulats nacionalistes Dels Papes Gregori XVI,conservador a l'antinacionalista Pius IX,la Coronació de Víctor Manuel II i la Marginació Papal.De la mort de Pius IX al naixement de l'Estat del Vaticà.

CRONOLOGIA
*Presoner a Roma,el Papa Pius IX quan l’Exèrcit Piemontès de Víctor Manuel II de Savoia, darrer rei de Sardenya i primer Monarca de la Itàlia unificada, s’instal·la a la ciutat eterna. És el dia 20 de novembre del 1870 i les forces del naixent Estat italià franquegen les defenses de la muralla aureliana per la Porta Pia, mentre el pontífex es refugia a les estances vaticanes, protegit per la muralla i l’encara imponent castell Sant’Angelo, la fortalesa que ha servit de darrer bastió defensiu als successors de l’Apòstol Pere des de l’Edat Mitjana.

És, el del papa, un refugi -per ell, un captiveri- trist i amargament dolorós. La pèrdua de Roma representa el cop de gràcia definitiu als Estats Pontificis i, encara més, a una manera més que mil·lenària d’entendre la figura papal i, per extensió, la funció de l’Església.

L'ORIGEN DELS ESTATS PONTIFICIS
Els Estats Pontificis s’havien creat en la segona meitat del segle VIII,mercès a la protecció dels dos primers monarques carolingis: Pipí el Breu i Carlemany. El primer assegurà al papa Esteve II la regió de la Romanya, part de l’Emília i una franja dels Apenins centrals que enllaçava aquestes terres amb la regió romana del Laci.

El segon hi afegí noves possessions, conformant un conglomerat que travessava la península Italiana pel centre, des de la mar Adriàtica fins a la Tirrena, seguint una línia diagonal que incloïa també la regió d’Úmbria. Aquests territoris conegueren guerres i restitucions però navegaren per les centúries fins a arribar a la del 1800.

El segle XIX resulta indigest per a l’Església catòlica, apostòlica i romana. El vendaval de la Revolució Francesa del 1789 la trasbalsa. Lenta i feixuga, trigarà a reaccionar i continuarà essent aristocràtica en un temps en el qual s’imposa la burgesia.

El nacionalisme, creador emergent de l'estat italià
A les primeres dècades del segle XIX, el nacionalisme és el credo emergent. Itàlia, en part envaïda per potències estrangeres i en part dominada pels usatges de l’Antic Règim, esdevé un escenari propici per a la difusió dels seus postulats. En la defensa del nacionalisme i de la unificació d’Itàlia, hi coincidiran des de l’esquerra republicana, laïcista i revolucionària, representada per personatges com Giuseppe Mazzini i Garibaldi, fins als burgesos conservadors, que tenen en el comte Cavour, primer ministre del rei Víctor Manuel II de Savoia, el seu màxim exponent.

Tota aquesta amalgama plena de tensions conforma l’esperit i el moviment del Risorgimento, l’ideari que persegueix la unificació de la península i l’establiment d’una monarquia parlamentària.