Catalunya versus el Deucentisme (s.XXI)

El segle XXI enterra el Noucentisme dels inicis del segle XX que transformava Catalunya no a través del concepte de nacionalisme sinó de catalanisme pur i dur sota el protagonisme d’Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat,el 1r Congrés Internacional de la llengua catalana,en Pompeu Fabra i Pou i en Francesc Macias i Llussà,que de militar espanyol es passa a l’independentisme-.La nova idea-força és el Deucentisme,és a dir,un Moviment català per encarar el futur de Catalunya-.
Catalunya viu una aguda catarsi-.Des que en Pasqual Maragall i Mira va decidir ampliar l’Autogovern català amb un nou Estatut,va destapar la caixa dels trons. L’Estatut va mostrar que Catalunya funcionava amb un relat sobredimensionat, amb la creença de posseir unes virtuts que no eren tals-.Es va fer evident que la classe política catalana era més feble del que sabíem, va posar en relleu que la societat civil havia perdut muscle i no era capaç de definir els límits a la confrontació política.
La nació catalana del segle XXI tindrà molt poc a veure amb la “ nació del Noucentisme “ que defensava molt més el Catalanisme que no pas el nacionalisme,que l’ignoraven als segles anteriors; i l’Estat español encara menys-.En pensó que el poder civil català ha de decidir que la catarsi s’ha acabat. Toca posar tota l’energia en l’aprenentatge d’una nova manera de fer política infinitament menys jeràrquica, més coral, més autocrítica i més reflexiva-.
La negociació política més important de la Història de Catalunya es va saldar amb una classe política estovada, dividida i desorientada;i així es va fer evident que la política espanyola marcava unes regles de joc inacceptables, que l’Estat espanyol no volia una Catalunya autogovernada més enllà del que podia aspirar a fer-ho qualsevol altra autonomia, que seguia vigent el marc del nacionalisme espanyol únic, que els catalans teníem l’obligació d’estar-hi dins i sotmesos a les bufades centralistes.
*En un quinquenni els catalans han deixat enrere tots els seus mites: el pujolisme, el maragallisme i el primer tripartit.Els catalans s’han desafectat envers Espanya i la política.Els catalans han deixat de creure en la singularitat de la seva societat civil catalana-.La catarsi, possiblement, ha estat necessària; però al segle XXI toca anar-la acabant i convé una fase més racional, més fonamentada en eleccions més raonades, que han de permetre una àmplia i profunda renovació de Catalunya.
Amb modestia i amb ambició. Catalunya ha de renovar la convicció sobre ella mateixa. Ha de reconstituir principis i valors; ha de donar sentit i arguments a la vida en comú. Perquè Catalunya és una Geometria de principis i valors elaborats i pactats col•lectivament; mai no neixen d’un laboratori de savis-.Surten del compromís dels ciutadans-.Són molts els ciutadans catalans que creiem que Catalunya té un potencial molt superior al que està manifestant ara mateix-. Cal un port d’arribada i posar-se a remar fins a embocar-.I el port no poden ser només les grans paraules: independència, federalisme, sobirania o l’acció ordinària de govern.
El port català no són les proclames,perquè de poc serveix dir que Catalunya és una nació si no se sap construir-la dia rere dia-. De res serveix lamentar-se de la crisi del Catalanisme si no se sap renovar-ne els ideals i mirar endavant.
Els ideals d’avui han de tenir tres longituds: la catalana, l’espanyola i l’europea i prer tant cal liquidar la catarsi, posar-se a construir no una nació deucentista,sinó un Catalanisme Deucentista propi del segle XXI, modern en ideals i en realitzacions-.Res no l’impedeix,llevat els propis desacords i la poca convicció-.I de cara a l’Estat español
Cal entendre i comprendre que ignorant-la,ai las! mai no venceran els catalans aquells que se l’han apropiat (sic).Cal mirar-la de cara. Perquè Catalunya està catàrquica, però l’Estat español està bloquejat en l’economia, en la política, en el disseny territorial, en la seva fractura social-.Un fet no objectivament bo per a ningú, però és la realitat pura i dura-.El govern central socialista no dóna resposta als problemes derivats de la crisi econòmica i la seva falta de lideratge és evident; està bloquejat-.Altrament els partits espanyols ni sumen,només resten-.Hom insinuava una Legislatura de gran densitat españolista i està resultant una caricatura-.Hi convivim amb una política espanyola més dèbil que mai-.Per això Catalunya té la gran oportunitat.
Catalunya exigeix una Espanya que convingui als catalans,perquè hi tenen tot el dret-.
Enfortir l’autogovern català, ampliar la consciència col•lectiva de la catalanitat, evidenciar la impossibiliat de l’entesa, per posar en relleu davant d’Europa –si és el cas– que als catalans no els queda altre camí que la creació d’un nou Estat català,però per a això dia rere dia cal anar contra aquells que volen un Estat espanyol exclusiu i uninacional-. Mentre Catalunya està dins cal lluitar per transformar-la-.Això és el Deucentisme,ja inhumat pel que sembla el Noucentisme de masses-.