lunes, 15 de febrero de 2010

El Cicle líric,encarnació de les tensions d'en Salvador Espriu (2010)

L’any 2010 recordarem efemèrides com els 200 anys del naixement de Chopin,els 150 del natalici del poeta Joan Maragall o els 50 de l'elecció de Kennedy als Estats Units. En clau Catalunya,és l’any del 25è aniversari de la mort d’en Salvador Espriu,poeta treballat a les aules i en clau local el 50 aniversari del primer Grup Escolar estatal en règim graduat a l’emblemàtica ciutat de Sitges-.Alguna vegada ens hem parat a pensar com és que l’Ausiàs March, Mossèn Cinto Verdaguer o en Carles Riba van decidir escriure poesía…, i Bach, Strauss o Wagner van decidir escriure música…?
Clar i català,per molt que els estudiem i expliquem a les aules, mai no arribarem a conèixer quin impuls intern els va portar a explicar el món o a expressar els seus sentiments a través d’un art determinat-.De fet,un poeta tria entre diferents llenguatges com ara el pictòric,el musical o el poètic, per comunicar-nos-en o una sensació,o una vivència,o una opinió...!
M’hi penso que els camins o metodolgia per arribar-ne,hauran d’ésser diversos-.N’hi ha qui creu que el poeta escriu solament quan les Muses inspiren i actuen i que les idees sorgeixen quan l’escriptor està inspirat, és a dir,que llavors és quan les paraules surten sense dificultat-.A Grècia,hom diu s’hi veneraven les muses abans de començar qualsevol Cant Poètic i a Roma hi eren invocades pels mateixos poetes “com a reclam d’inspiració” mentre treballaven-.
Tanmateix,els escriptors romàntics en creien que la poesia era quelcom molt pur,és a dir,una pura i dura emoció estètica i per tant que no es podia aprendre mai l’Ofici de Poeta,que es neixia ben bé poeta i en penso un cop més que aquesta manera d’entendre la poesia i un poema és a causa de la influència del Romanticisme i del Simbolisme que basen la creació poètica tant en l’espontaneïtat com en la sinceritat més pura-.El llenguatge poètic és la paraula viva i espontània,que es converteix en una eina de transformació de la societat a partir del moment en què aconsegueix estendre la bellesa del món-.
Però,d’altra banda,estudiant amb els meus deixebles de 8è d’EGB el Noucentisme i els poetes romàntics com ara en Josep Carner,es van allunyar i molt d’aquesta idea romàntica esmentada i creien que només s’arribava a la poesia,a través d’una acurada i perfecta elaboració del poema a escriure-.És el cas d’en Salvador Espriu,qui amb el Cementiri de Sinera i els quatre llibres:Les hores,Mrs Death,El caminant i el mur i Final del laberint –configurats com a Itineraris,encarnen a la perfecció (sic) les tensions d’en Salvador Espriu amb el seu poble,una dada que en resta molt ben reflectida en el seu famosíssim poema “Assaig del càntic en el temple” d’El caminant i el mur” esmentat-.
“Oh,que cansat estic de la meva/ covarda,vella,tan salvatge terra,/ i com m’agradaria allunyar-me’n,/nord enllà,/on diuen que la gent és neta/ i noble,culta,rica,lliure,/ desvetllada i feliç! / Aleshores,a la congregació,els germans dirien / desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,/així l’home que se’n va del seu indret-,/ mentre jo,ja ben lluny,em riuria /de la llei i de l’antiga saviesa/ d’aquest meu àvid poble./ Però no he de seguir mai el meu somni/ i em quedaré aqui fins a la mort./ Com sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra,bruta,trista,dissortada pàtria.

1 comentario:

vpamies dijo...

Imagina't que a Espriu li dóna per la música i a Chopin per la poesia i cap dels dos excel·leixen en aquell camp... Sort que van triar bé!

Gràcies per afegir-te a l'homenatge.