"Corona d'Aragó",una locució inveterada al segle XXI

Tèrboles circunstàncies i bordencs interessos l’han afavorida i empesa i a sobre actes sobiranistes que l’han feta sòlida,que la disidiosa inèrcia de la Historiografia la va tirar pel dret i acceptar una expressió impròpia i bàrbara,perquè no es pot anomenar “corona” com a nom de nació de “Corona d’Aragó”.
Una injusta locució,perquè aquell Poder de dret i de fet era ben bé català,creat,assumit,defensat,magnificat i excel.lit per Catalunya (sic i resic) i a més falsa,perquè mai per mai els altres Estats governats per aquell Poder i aplegats al seu dessota,ni eren Aragó ni la Corona que els regia era aragonesa,sinó catalana com a Poder General,i aragonesa,barcelonesa,valenciana,mallorquina,sarda o siciliana on exercia el Poder.Clar i vilanoví, que el Regne d’Aragó era format,exclusivament,per les actuals terres aragoneses,sense que inclogués terra aliena-.
M’agrada fer avinent els conceptes del vilanoví en Víctor Balaguer i Cirera, encara vigents als segle XXI: “Vull esvair la idea que molts tenen d’ésser Catalunya una província de la Corona d’Aragó. No, certament. Catalunya, Aragó i València eren tres Estats independents l’un de l’altre, però confederats, cadascun amb la seva Constitució política, les seves llibertats, els seus furs i privilegis. Quan un Comte de Barcelona va passar a ésser cap de I’Estat a Aragó, respectà el que en podríem dir l’Autonomia d’aquell Regne. Quan el gran rei Jaume I s’apoderà de València,foragitant-ne els moros, no li donà forma de província: la va fer Nació”.
I continua en Víctor Balaguer: "No és certament la història de Catalunya la d’una sola comarca, d’una sola província, d’un sol poble, és la de tota una Nació, la de tota una Monarquia, una Monarquia tan influent com respectada, tan poderosa com gran. I encara, “No forma aquesta història qualques memòries fugisseres, un cert gavell de tradicions recollides a la vora del foc, sinó que la formen un enfilall de sobirans amb les seves dinasties, ses conquestes, empreniments, els seus tractats de pau, de guerra o d’aliança; la formen una sèrie no interrompuda de grans successos, de grans glòries i fetes; la formen un sistema de govern peculiar, una constitució adequada als seus costums, usatges i indústria, un idioma amb totes les condicions de tal, uns annals com no en tenen de més rics ni brillants cap país, i una història sense intercepció per espai de sis segles de llibertat constitucional, com no en té de més gran la mateixa Anglaterra, tinguda com el temple de la llibertat constitucional a Europa”.
Amb alguns possibles matisos, les idees que acabo de transcriure han enriquit la coneixença històrica del passat de Catalunya i, a més a més, són ben bé certes-.És obligat de dir-ne, hi ensenyava els meus deixebles de 8è d’GB, que una “veritat conceptual” és força més important que no pas moltes dades o estadístiques, per importants que siguin, que si bé poden establir “Veritats de fet”, no valen per si mateixes per tirar a terra una interpretació general o la idea global d’una situació,ai las!. I que no es retregui en contra que tot això de la concepció general no és gens científic i és pur romanticisme,perquè tota història teòrica és interpretació i també ideació, com els prosèlits de la Història Científica han demostrat a desdir, no només amb les seves concepcions globals, sinó també amb el rebuig que molt sovint han fet del que era anterior a ells.
Cal dir-ne , tanmateix, que les afirmacions que he transcrit d’en Víctor Balaguer i Cirera, han passat i estan passant al segle XXI a formar part del bagatge bàsic de la memòria i consciència històrica de Catalunya, i que el seu pòsit s’hi pot trobar, en I’obra d’excel.lència d’en Ferran Soldevila, i en l’obra jurídica de J.M. Font i Rius, segons el qual, Catalunya era el nervi de la Corona. Per concloure aquesta informació en plau tornar a en Víctor Balaguer amb unes paraules,formen el títol de la seva obra, l’esmentada “Historia de Cataluña i de la Corona de Aragón”. la primera part del títol en lletra grossa i la segona en lletra petita-.Un títol que resumeix de manera completa el “Pensament del seu autor sobre aquelles dues realitats”-.Catalunya, la de l’època medieval en tota la seva integritat i per això mateix amb la seva sobirania, i també la Corona d’Aragó-.Clar i sitgetà,en Víctor Balaguer, amb la passió jovenívola de quan va escriure la seva “Història", va entendre que la “Història de Catalunya comprenia i englobava tota la vida d’allò que més tard se’n va dir a dret i a tort la “Corona d’Aragó", i que aquesta denominació no era altra que un eufemisme sense contingut, un additament innecessari i sobrer, només fet servir per esfumar la realitat-.I els fets li donen tota la raó: els documents relatius a la creació del “regne” i els relatius al seu descabdellament històric han confirmat la seva visió-.I, en canvi, les anàlisis de molts historiadors han deixat de banda els documents indispensables per definir la realitat, és a dir, la Natura i el Viure i conviure d’aquella Nació.