L'Estat Català Medieval:versió aragonesa (2012)

Aragó es va transferir del Rei Ramir II ,la seva filla Peronella i d’aquesta van passar tots els drets al seu fill Alfons el Cast,de naixença Ramon, i conegut per la història general com Alfons I del nou Estat catalano-aragonès i Alfons II per la historiografia aragonesa i la vulgar més generalitzada. Tot afirmant que la Reialesa de Ramir II vulnera,segons els catalans, el testament d’Alfons el Batallador ,que mai no va ésser reconeguda per I’Església de Roma, de la qual el Regne d’Aragó era vassall , difícilment una successió aragonesa davallant estrictament dels drets de Ramir II hauria estat viable-. Tanmateix, encara que admesa la sobirania mancada de Ramir II, la transmissió d’aquesta sobirania a la seva filla Peronella no es va produir mai, en cap ocasió ni avinentesa ni per cap concepte,cosa tan òbvia que, encara que en un instant mental el Rei Ramir l’ hagués volgut fer,que precisament no el va fer mai,no hagués acomplir-lo, per tal com el dit Ramir II ja havia fet donació del seu Regne d’Aragó i havia abdicat del tron a favor del Comte de Barcelona. Ramir II,ja havia signat amb el seu darrer document de donació “el document d'abdicació més antic fet per pròpia mà d’un sobirà a Occident “.El fet fictici de les transmissions es reprodueixen en el suposat heretatge que Peronella féu a favor del seu fill Alfons, dels seus hipotètics drets successoris-. En aquest cas, el fingiment d’una sobirania imaginària per part de Peronella i la seva colla de consellers ultrapassaria tota mesura-.La Peronella no gaudia del Poder sobirà ni yan sols era mestressa del Regne d’Aragó,tant perquè el seu pare Ramir II l’havia transferit i donat el Regne a Ramon Berenguer IV, com perquè el dit pare seu no havia fet testament ni donació a favor de la seva filla-. Els suposats actes transitius de Peronella al seu fill Alfons, si per una banda són paper mullat, és a dir, són invàlids, tant els dos testaments com l’abdicació ficta de Peronella, per l’altra banda, per la dels qui volen fer valer les seves Disposicions com a raó de determinats fets històrics, constitueixen un veritable frau,perquè a més de la invaliditat de tals documents, hi ha prou elements per considerar-los no real. Ara bé, per no aparèixer parcials, em plau i lleu de donar la paraula als nostres competidors, en especial als eminents professors aragonesos J.M. Lacarra i J.M. Ramos Loscertales.Dos destacats historiadors,el J.M.Lacarra i en J.M. Ramos manifesten :J.M. Lacarra, per sostenir la versió aragonesa, no fa pas davallar la transmissió de la sobirania d’Aragó del Rei Alfons I, el qual la va transmetre als Ordes Militars, sinó de Ramir I el Monjo, fet Rei pels cabdals d’Aragó,bo i dient-ne que la donació dels Ordes Militars es va fer a Ramon Berenguer i descendents i als documents de cessió no es fa cap esment de Ramir II ni de Peronella, tot i mantenint que el Regne d’Aragó havia passat d’Alfons a Ramon Berenguer per la cessió dels Ordes”, “L’accessió al poder de Ramon Berenguer IV recolzava en dos supòsits diferents: l'aragonès, basat en el matrimoni de Peronella i el de I’Església fonamentat en la cessió que al comte de Barcelona feren els Ordes militars”. Jo.M.Ramos diu :“Hi ha transmissió del domini del regne i “encomienda” dels homes regnícoles. És a dir, transmissió del senyoratge al comte com a marit de la seva filla i àdhuc en el cas que aquesta mori. Però del moment que el donador es reserva la disposició de l’honor, que és tingut per ell, el donatari té simplement un dret d’expectativa del domini”. No cal insistir-hi gaire més. La successió d’Aragó partint de Ramir II i a través de Peronella pervinguda a Alfons el Cast és d’una irrealitat total, que així i tot i a través de la seva insidiosa repetició ha exercit una influència pertinaç en la Història. Perquè el que es pretenia amb la successió a través de Peronella, era demostrar que no hi havia hagut alienació del Regne d’Aragó a un sobirà estranger. Per tal d’assolir-lo, la versió aragonesa sosté que la intervenció de Ramon Berenguer en el procés va ser només el de marit de Peronella, sense que això impliqués cap traspàs de sobirania. D’aquesta forma s’ha volgut interpretar la unió de Ramon Berenguer i Peronella, en el pla polític, com una unió matrimonial, que esdevingué personal, segons diuen, en Alfons el Cast. Així creuen poder mantenir la ficció d’un mer canvi de Dinastia al seu Regne d’Aragó, pretenen explicar la unió amb Catalunya i, alhora, defugir el que és més important, la donació del Regne d’Aragó al Comte de Barcelona i la creació d’un nou Estat català. El que és ben cert és que hi va haver de bell començament un esforç potent per alterar la realitat i fer per manera que la sobirania del Regne d’Aragó aparegués d’aquella forma que més pogués afavorir els seus designis de poble i país-. En conclusió, la versió catalana que fa titular de tots dos Estats units a Ramon Berenguer IV, és I’única que ha tingut consistència i l’única que compta amb documents provatoris-. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges