L'Estat espanyol,al centre d'una crisi mundial (2012)

El primer ministre britànic, David Cameron, ho va manifestar a Oslo, de manera solemne, davant el primer ministre noruec. “La crisi de l’ eurozona –digué– és avui la més gran amenaça que té el món”.Cameron no va esmentar a Espanya. No calia. La qüestió supera l’ àmbit del nostre país. Ho deixà clar el fet que ahir el president Obama parlés per telèfon amb diversos grans líders europeus. Quedava entès que es tractava dels de primera fila, no pas de Rajoy.

La crisi es produeix a Espanya, però el seu abast, com deia Cameron, és molt superior, mundial. El fet admet comparació amb la crisi del baht –la moneda tailandesa, cal precisar– en el 1997, que va desencadenar una crisi en el conjunt d’ Àsia. Va sorgir en un Estat modest, com ho és Espanya i també per raons internes. Però l’abast fou internacional i greu.

Eren conflictes d’ àmbit molt més general. Un exemple obvi és la batalla de Waterloo que tingué efecte a l’actual Bèlgica. La Segona Guerra Mundial va començar a Polònia. Però podia haver començat l’ any abans per Txecoslovàquia . En el passat hi havia versions militars i dinàstiques de conflictes politics. Ara es donen en l’ àmbit econòmic. Estem globalitzats i sovint l’ economia es cruspeix a la política.

En grans línies, els grans combatents en favor del federalisme europeu són Angela Merkel i el Banc Central Europeu (BCE). Lògicament tenen bons aliats, com Holanda, Àustria i Itàlia, i els països nòrdics, que juguen prudentment. El camp antagònic està més diluït. Saben que la seva causa està perduda. Practiquen una guerra – o una guerrilla – d’ usura. Rajoy es posiciona en aquest darrer camp.

Els retrocessos vers l’ estatisme o la reiteració dels vells cataplasmes estan perdent la partida. El sobiranistes espanyols o catalans no tenen el rellotge a l’ hora. Queda força palès que, potser teatralitzat de manera suau, el federalisme europeu, el poder de la BCE i d’ Angela Merkel guanyaran la partida. Hauria de ser ben aviat, atès que mentrestant Espanya va d’ Herodes a Pilat. Ha de ser una operació el màxim de ràpida, però que no n’ impliqui una altra de semblant dintre de quatre dies.

Els bancs o l'Estat

En preferir que Europa presti o ajudi directament als bancs, Rajoy pot aspirar a tenir una imatge diguem-ne liberal. Només pot ser així perquè a Espanya –contràriament a arreu del món– el mot liberal admet tots els significats, mentre siguin pejoratius. Un d’aquests significats, inherent al marxisme leninisme, és que els bancs són l’ estructura del problema i el govern el seu gos. El drama de les cabòries és que sovint difereixen de la realitat.

En efecte, Rajoy prefereix que el diner vagi directament a les banques, passant pel corresponent fons, perquè vol evitar la tutela en política econòmica, és a dir les reformes estructurals que vol imposar la BCE i Merkel. Aquesta demana que l’ Estat espanyol demani l’ ajut, se’n responsabilitzi del seu ús i així poder reclamar-li molt formalment, com contrapartida, canvis estructurals. Si els diners van directament als bancs augmenta la confusió. Llavors Rajoy podria dir que la culpa és dels bancs i aquests que és de Rajoy. És la cançó de l’ enfadós.

Lliurar el diners als bancs no vol dir que aquests necessàriament el destinin a finançar l’economia productiva. El que han fet durant anys els bancs és comprar deute pública –a un interès molt elevat– amb diner que els hi arribava d’ Europa a un interès insignificant. Tothom hi guanyava, menys l’economia productiva, el rellançament de la qual –creu el BCE, Merkel i tothom amb un dit de seny– és l’ únic camí per a realment sortir de la crisi. És la sabuda diferència entre que et donin un peix o saber pescar.

El debat real, i el que permet entendre el compàs d’espera europeu, consisteix en la contraposició entre l’impossible rellançament “per se”, que es queda un mer mot, o bé unes reformes estructurals –amb components desgraciadament dolorosos– que estiguin destinades, de manera eficaç i exposada prèviament a la ciutadania, al creixement econòmic.

Aquesta darrera alternativa és el camí pel que va optar el canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder` l’any 2003, amb la seva “Agenda 2010”. El va portar a perdre les eleccions el 2005. Ara bé, sense aquell valent i inicialment dolorós programa, avui Alemanya no seria un Estat pròsper i envejable. El que avui tenen els alemanys s’ho han hagut de suar. Que els grecs se’n vulguin aprofitar, mentre reclamen compensacions alemanyes per l’ocupació nazi del seu país, resulta ser una broma massa pesada.