El Cafè per a tots i totes a l'Estat espanyol (2012)

Els mandataris espanyols han vist la llum, s’han envalentonat i es mostren francament disposats a carregar-se el model autonòmic, que ells havien imposat durant l’anomenada Transició, període durant el qual els catalans i les catalanes vàrem perdre un llençol a cada bugada. La seua gran aposta política del postfranquisme va ser la de diluir les nacions euskalduna i catalana, mitjançant la creació de tot un seguit de comunitats autònomes artificials i sense cap tradició, on no hi havia cap reivindicació ciutadana ni sentiment autonomista.

Han passat tres dècades i aquestes autonomies no s’han pogut consolidar, ja que la població no se les creu, i molt menys l’estat. Múrcia, la Rioja, Madrit o Extremadura no tenen cap consciència autonomista en ser entitats artificials que mai s’articularan entre la ciutadania. En canvi, han vist justament incrementat el seu sostre competencial gràcies a l’anhel d’autogovern català, que els ha beneficiat en tot moment.

Ara els espanyols sembla que s’han adonat que han promogut la duplicitat d’administracions, cosa que els surt car. De sobte, les autonomies han esdevingut el dimoni amb cua: l’origen de tots els mals econòmics, polítics i estructurals d’una Espanya que s’ha regit des del postulat que la caixa l’omplen uns, i la buiden uns altres. I els que la buiden, curiosament, són els qui tenen dret a opinar i a dirigir, i tenen sempre accent castellà. Mentre que als que l’omplen, se’ls acusa de malgastar els diners en la promoció de la seua cultura minoritària, la qual voldrien soterrada en una mina com els dissortats miners xilens. Això sí, sense necessitat de fer cap esforç per rescatar-la.

Tot un exèrcit cavernícola s’encarrega de difondre aquest missatge als mitjans de comunicación dretans i esquerrans. Personatges molt menuts intel•lectualment han esdevingut els teòrics de l’espanyolitat, i difonen àmpliament, minut sí minut també, el seu menyspreu contra la cultura i la política catalana amb total impunitat. El fet que es parlès català al Senat per primer cop va provocar tot un enlairament pro-llengua espanyola, patriòtic, en considerar despesa inútil el servei de traducció. Particularment, no em va fer cap il•lusió sentir parlar la llengua de la terra a casa estranya, però aquesta reacció, coherent amb l’ideari nacionalment espanyol, és l’espill del seu monolingüisme militant i dèria monotemática.

A més, hi ha ministeris del govern espanyol força innecesaris, la despesa dels quals és altíssima. És el cas del de Cultura, que costa una milionada quan les competències culturals estan traspassades a les comunitats autònomes. Aquesta és una mostra palpable de malbaratament de recursos i del fet que no s’han cregut mai cap cultura que no sigui la castellana. L’Institut Cervantes promou la llengua espanyola a l’exterior, i fa un nul esforç per les altres cultures de l’estat. Tampoc des del ministeri es fa cap promoció del català dintre de les fronteres estatals. El català s’estudia en poquíssimes universitats espanyoles, quan té una promoció excel•lent en països com Alemanya o Gran Bretanya, i prou bona al llarg dels cinc continents.

Els espanyols també van aprovar un article de la constitució espanyolista per tal que no es pogueren unir comunitats autònomes, amb el punt de mira posat exclusivament en Nafarroa i el País Valencià. És en aquestes zones on han promogut regionalismes, que han esdevingut corrents anticatalanes com el blaverisme i antibasques com el foralisme.

L’estat de les autonomies està totalment esgotat. Ja no hi creu ningú. Fins i tot l’històric esxpresident de la Generalitat, Jordi Pujol, s’ha manifestat com a independentista. Benvingut al club!!! Ell que no en volia sentir-ne a parlar durant anys i panys. La classe política catalana viu una evolució ideològica permanent i accelerada. Els dos expresidents que han patit Espanya, Pujol i Maragall, ja no veuen cap eixida amb –espanya.

El federalisme és més utòpic que la independencia. Els espanyols mai no acceptaran conviure amb nosaltres sota una administración amb igualtat de condicions. Fins i tot l’altre expresident, Montilla, veu el futur de Catalunya diferent a quan va entrar a l’administració. Pensem que el PSOE s’ha carregat els dos presidents de la Generalitat del seu partit, i que apostaven per Artur Mas, mostra de la seua indecencia i deslleialtat política.

Cal més que mai l’articulació duna força independentista que ens tregui d’aquesta Espanya barroera, que buida la caixa, ens retalla drets i porta una cacera permanent de la llengua catalana. No hi ha res a fer amb ells. Cap pedagogia és possible.