Adéu-siau Crisi a Catalunya (2012)

L'amor és l'única religió que val.
És la gran festa de l'Esperit, el consolador, el pare dels pobres, el conhort en les penes, la divina claredat, el mèrit de la virtut i el camí de la salut. Tot el que es digui és poc. Tots som deutors de l'Esperit. Si ens deixéssim guiar per l'Esperit, no estaríem subjectes a la Llei. No hi hauria divisions entre els creients ni diferències amb els no creients. Desapareixerien les rivalitats, els sectarismes, les divisions, les enveges i també els excessos. Si ens deixéssim guiar per l'Esperit, sortiríem immediatament de la crisi.

No és l'optimisme el que m'ho fa dir. Me'l fa dir el fet de no veure l'esperit cristià ni en la mateixa Església, entesa com a Institució. Ja no dic en la política, la negació mateixa de l'esperit cristià. Hem oblidat el bo i millor de l'Ensenyament de Jesús. No anava pels camins de Palestina fomentant la fe en Déu, ni la necessitat del culte, ni donant esperances sense fonament. Predicava la bona notícia de l'amor de Déu. L'amor, venia a dir, val més que el culte i que la religió en si.  Si algú diu que “estima Déu” i no estima el seu germà, el seu veí o fins i tot el seu enemic, és un mentider.

Què n'hem fet, de l'amor de Déu? Ni tan sols els creients el tenen en compte. A la seva manera, són ells els que estimen Déu. Això els diferencia dels altres, dels no creients, els quals, de retop, no volen que se'ls confongui amb els creients. Vet ací la gran obra de les religions institucionals: restar en lloc de sumar. Amb raó escrigué Loisy: “Jesús anuncià l'arribada del Regne i el que arribà fou l'Església.” I l'Església, que, gràcies a Jesús, viu i regna pels segles dels segles, l'excomunicà. De l'Església, però no del regne de Déu. Déu no excomunica ningú. Ja ha quedat dit. La societat del benestar ve a partir d'aquí.

Una gran i fatal paradoxa que la societat del benestar sigui patrimoni sobretot dels socialistes i no de la dreta, que no l'ha entès mai. El que la dreta entén per benestar és mantenir l'ordre, i ja està. L'expressió té una certa semblança eufònica, però res més. L'ordre, per ell mateix, no és suficient pel benestar, malgrat que està bé que hi hagi ordre. Ara mateix, l'ordre és de resignar-nos amb el malestar, i això genera desordre. De manera que ningú hi entén res. Una cosa semblant va passar amb l'anunci del regne, al qual es referia Loisy. En aquest punt concret, s'equivocà. Ja no es tracta, doncs, de creure ni tampoc d'esperar. Es tracta de saber i d'actuar. I actuar en la mateixa direcció de Jesús. Ell va preferir l'amor abans que el poder. Va creure en el poder de l' amor. I encara hi ha qui es pregunta si la vida té sentit. I jo pregunto: hi ha res que tingui més sentit que viure estimant?.Tal vegada el millor exorcisme contra la crisi seria l'aforisme més axiomàtic que pronuncià Jesús: “No es pot servir Déu i el diner.” Entès això, que ve de l'Esperit, entès tot. I adéu-siau crisi...!