Dos filòsofs afins però no iguals-.La intel.lectualitat en restaria dividida al segle XXI per l’acèrrim anticapitalisme de Jean-Paul Sartre i per l’anarquisme-comunisme de l’Albert Camús.Heus ací els dos pesos pesants de la Filosofia Existencialista-.L’Existencialisme és la consciència de la pròpia existència humana i, en certa manera, el sentit d'aquesta, atenent principalment a la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat, la llibertat...
*La intel.lectualitat es divideix tres dimensions:cristiana (Marcel),una altra agnóstica (Heidegger),una altra l’atea (Sartre) i una altra la literaria (Kafka)-.En aquesta desigualtat n’hi havia unes evidents mostres com ara l’edat i l’atractiu d’un i altre:Jean-Pau Sartre (ateu),molt més gran que l’Albert Camús (literat) reconeixia l’atractiu d’aquest,però se sabia de memòria ésser més intel.ligent que en Camús-.L’Albert Camús era un excel.lent escriptor,peró no pas un bon filòsof en opinió del Sartre-.Mentre que el Camús va rebre els elogis i les lloances per la seva obra “La Nàusea”, el Jean-Paul Sartre la rebutjava com a novel.la-.
*Aquesta relació d’amor i odi entre els dos escriptors força compromesos enllà pels anys 1943,quan,en l’estrena de l’obra de teatre del Sartre “Les mosques”,l’Albert Camús es va presentar bo i manifestant-li la seva admiració.I,per la seva banda,l’Albert Camús va publicar un any abans la novel.la “L’estranger”,guanyaria unes excel.lents crítiques de Jean-Paul Sartre,que el comparava amb Kafka i Hemingway-.Aquestes discrepàncies,al principi després de la lectura de l’obra de l’Albert Camús “El Mite de Sisif”,que no va agradar gens ni mica a Sartre,tot i criticant-lo en la revista francesa “Les Temps Modernes”,acusant-lo de servilisme i inconseqüent-.L’Albert Camús respon que això reflectia la seva prepotència com va ser el seu costum en l’autor d’ “El Ser o No-res”-.
*Dissortadament,a partir d’aquest moment va ser tanta la distància entre els dos escriptors que ja no en tornaran a parlar més-.Hi estaven barallats:una baralla que no seria res,encara que un no torni a veure’s amb l’altre, només seria una altra forma de viure junts,segons declarva el Jean-Paul Sartre.A partir d’ara,a la França,encara que les circunstàncies no siguin les mateixes,el debat que va dividir la societat esquerrana francesa,molt lluny d’estar oblidat,segueix al segle XXI estan molt vigent,ja que planteja sobiranament el necessari del “compromís” segons vaig llegir en l’edició “Moralistes francesos” -.La controvèrsia entre els dos homes,només va servir per aprofundir al segle XXI en l’anàlisi acadèmica del Sartre i en Camús com una confrontació històrica,és a dir, que el debat i la disputa es redueix a això: “L’Albert Camús parlava de la llibertat i la naturalesa,dos dels principis centrals de la Democràcia Liberal i Jean-Paul Sartre parlava de la Justícia i de la Història,els llums de guia i norma de la Dictadura socialista-.
*En teoria,en penso jo mateix,enamorat de la Filosofia,un Liberalisme intel.ligent podria acomodar totes aquestes recklamacions concurrents;dels dos homes,un estava més disposat a aquest enfocament a un “Compromís” que el de l’altre més intransigent-.Ara bé,cada un tenia la seva jerarquia i al bell mig de la disputa,endurien la seva posició de manera que qualsevol tipus de reconciliació es va fer més que impossible-.
Que quin era responsable de causar aquest polaritzat ambient i per descomptat,el conflicte entre la Democràcia occidental i el Comunisme soviètic...!.
*Els estudiosos de Jean-Paul Sartre i l’Albert Camús –agnósticament- pensen en el repartiment de la culpa més o menys a parts iguals entre les dues parts,però,clar i català,amb una lleugera preferència per la idea que Occident (sic),i particularment els Estats Units,era realment el més culpable-.
*L’audàcia filosòfica que era l’Existencialisme havia estat al seu torn,el naixement de la idea política-social més banal:l’Existencialisme és un humanisme,l’assaig és una reserva de “ser i no-ser”,el Sartre diu a la seva lletania: no hi ha Déu,no hi ha naturalesa humana,no és només la condició humana,que és a dir,històricament determinades condicions,en aquestes condicions “l’Home és Lliure”,”l’Home és res més que el que ell fa de si mateix”,i cada un és responsable de si mateix,així com per als altres.
*Clar i català,l’Existencialisme del Jean-Paul Sartre acaba en una fantasia socialista-.La no existència de Déu la tracta com un indiscutible donat,no com una proposta demostrable i la idea que l’home pot fer el que vulgui de si mateix,el tracta com un fet i res més.
*L’Albert Camús,planta cara a tots els abusos i a totes les amenaces,sempre va alçar la veu en defensa de l’home,tot i repudiant totes les injustícies i rebel.lant-se contra el sofriment,tot i proclamant que en cada home hi ha tots els homes,és a dir,segons l’Albert Camús,el Sol de l’home és l’home.L’home és la mesura de totes les coses;no els homes,en plural,sinó l’home-.Es negar a ésser cómplice de la injusticia,del dolor i de la mort,vingués d’on vingués-.
*Tant se val si venim de la dreta o de l’esquerra…!.El primer deure és no perjudicar.D’aquest punt inflexible es va distanciar del Jean-Paul Sartre-.Existir significa viure i,viure és poca cosa si l’home no és l’amo dels seus actes-.No hi ha una ciencia del Bé i del Mal,el que hi ha és absència de Bé,fins i tot combatent el Mal-.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario