El segle XXI és el segle de les dones. Si us hi fixeu, qui mou ara mateix el nostre país cap a la justícia i l'equitat són les associacions, grups, entitats, ONG... amb dones al capdavant. Hi ha excepcions, però no em negareu el pes i l'empenta de les dones que porten en aquest moment les regnes socials del país. Parlo de l'Ada Colau, magnífica en la seva lluita contra els desnonaments; de l'admirable Carme Forcadell, que ha fet triomfar l'ANC; de la Muriel Casals, cap intel·ligent de l'Òmnium... I me'n deixo moltes, segur. És una mica com si tot el que toquen les dones tingués una aura de rigor, perseverança i èxit: no són Mides però brillen com l'or amb llum pròpia. Per això necessitem més dones als consells d'administració dels bancs i de les grans empreses i als partits polítics, i en fi, a tot arreu, dones al poder, sense por i sense manies, per capgirar-ho tot. Però hi ha una cosa que no puc entendre: l'eterna negativa de l'Església catòlica a obrir les portes a les dones. El papa Francesc m'agrada més que els altres. Però les dones... Ai, les dones! Les
dones, no. En fi, ja s'ho faran. Tant pis pour lui, que diuen els francesos. *